Editorial. EL GRAU EN DISSENY. El debat sobre la disciplina del disseny en el nou marc de l’EEES
desembre 21, 2009 Publicat per editor , trackbackLa implantació del Grau de Disseny obre un nou escenari per a l’ensenyament i la professió del disseny. D’entrada, representa la definitiva normalització acadèmica dels estudis de disseny dins del marc de l’espai europeu d’educació superior, però també significa assolir un reconeixement social per al disseny que fins ara li havia estat negat injustificadament. Culmina, així, un llarg procés que responia al reclam d’equiparació acadèmica del disseny a la resta de carreres universitàries, i que ja s’havia produït en altres països del nostre entorn.
El reconeixement del grau, a més, no solament permet l’homologació de les titulacions universitàries o d’ensenyament superior i facilita treballar en l’àmbit dels intercanvis europeus i internacionals, sinó que també obre noves perspectives en el marc acadèmic, com ara la possibilitat de fer màsters oficials, titulacions de doctorat i programes de recerca. D’aquesta manera, el món de l’ensenyament suma als seus objectius de formar nous professionals el repte de generar nous coneixements dins l’àmbit universitari i assolir els màxims nivells de qualitat.
Tot plegat és una notícia excel•lent per la qual cal felicitar-se. Però, alhora, al FAD som molt conscients que l’aprovació dels graus genera una situació nova i complexa que cal atendre. En primer lloc, encara que el Grau de Disseny hagi nascut ara, el disseny i l’ensenyament del disseny al nostre país ja tenen quatre dècades, o més, d’existència i se n’han lliurat altres titulacions, malgrat que siguin de validesa acadèmica inferior al grau. Per això, entenem que s’han de posar en marxa mecanismes d’equiparació que permetin normalitzar la nova situació i oferir l’oportunitat a les titulacions anteriors d’equiparar-se a la nova titulació. Consideraríem un fet molt preocupant que, en el futur, es consolidessin dues categories socioprofessionals, amb drets diferents, en funció únicament de les oportunitats d’estudis que s’oferien en altres períodes. Una situació com aquesta seria, certament, un perjudici per als interessos particulars i col•lectius de les promocions anteriors de dissenyadors (pel que fa al reconeixement social d’unes competències laborals o a les possibilitats de contractar amb l’Administració, etc.), però sobretot planteja un problema d’abast més general: atès que en altres països del nostre entorn existeixen des de fa anys titulacions homologades, podria establir-se durant anys una asimetria respecte a la resta d’Europa que acabaria afectant la capacitat competitiva dels professionals del nostre país.
En segon lloc, ens preocupa de quina manera la nova situació impactarà en el món de l’ensenyament del disseny. Els graus de disseny obliguen a un seguit de canvis que afecten els plans d’estudis, l’organització i les activitats dels centres i les titulacions i contractacions del professorat que, sense que calgui considerar-los negatius en si mateixos, sí que plantegen problemes greus. Resulta poc raonable demanar la constitució immediata d’equips de professors llicenciats i doctors per a l’ensenyament d’una disciplina que fins ara ha tingut oportunitats tant limitades de generar-los; i menys realista encara si no es permet als anteriors titulats convalidar les seves titulacions i prosseguir amb la seva formació. Entenem, així mateix, que, en uns estudis amb una orientació bàsicament professionalitzadora i amb un potencial de recerca aplicada molt important, no es poden menystenir les aportacions dels professionals. En aquest sentit, les actuals exigències de percentatges de doctors i de contractacions a temps complet poden mostrar-se, lluny del que pretenen, disfuncionals en l’assoliment d’objectius de qualitat, tal com ja ha reconegut la mateixa Agència de Qualitat del Sistema Universitari Català.
Totes aquestes qüestions plantegen incògnites i provoquen temors en el sector que només es podran dissipar si les autoritats educatives arbitren mesures que permetin adequar els requisits acadèmics a una realitat de partida que és el resultat d’una història i una tradició de l’ensenyament del disseny al nostre país. Al FAD creiem que l’Administració ha d’abordar aquesta problemàtica i ha d’establir procediments que permetin:
a) Establir mecanismes curriculars que possibilitin l’obtenció de la nova titulació del grau des de les titulacions anteriors, amb els complements de crèdits que siguin pertinents, en funció de cada una de les diferents titulacions anteriors.
b) Prendre en consideració l’experiència professional i docent, atès que, com més antics són els estudis, menys valor acadèmic solen tenir. En aquest punt, les associacions i els col•legis professionals tenen un paper important a fer i el FAD mostra la seva disponibilitat a fer-lo.
c) Reconsiderar el percentatge de doctors per a titulacions com la de disseny o, alternativament, establir un termini d’adaptació a la normativa legal, que, per raons justificables àmpliament, no pot ser el mateix que el dels graus que parteixen de les antigues llicenciatures.
La raonabilitat d’aquest plantejament és pràcticament inapel•lable i no persegueix l’obtenció de cap avantatge particular, sinó precisament allò que el grau possibilita: fer un salt qualitatiu en el sistema d’ensenyament superior. Estem convençuts que el sector del disseny i de l’ensenyament del disseny és enormement ric i dinàmic i sabrà demostrar el seu potencial de transformació, actualització i adequació en la mesura que es creïn les condicions adients.
Editorial. LA DIAGONAL. El debat sobre la reforma de l’Avinguda Diagonal de Barcelona
octubre 19, 2009 Publicat per editor , trackbackA finals de l’any passat l’Ajuntament de Barcelona feia pública la seva intenció de reformar el tram de l’Avinguda Diagonal que va des de la plaça Francesc Macià fins a la plaça de Glòries. L’objectiu principal d’aquesta reforma, segons el propi ajuntament, és transformar aquesta avinguda, actualment dominada pel transport privat, en un passeig, donant prioritat als vianants, al transport públic i a les bicicletes. És en el marc d’aquesta proposta que sorgeix la idea d’enllaçar per la Diagonal les dues línies de tramvia, el Trambaix i el Trambesòs. Aquest fet s’ha convertit en el centre de la polèmica malgrat que el consistori insisteix en què cap aspecte concret de la reforma s’ha de prioritzar sobre la resta. Aquesta hipotètica unió entre les dues línies de tramvia depèn de trobar un sistema motriu eficaç sense catenària, condició sine qua non per l’ajuntament.
A ningú li passa per alt que una reforma d’aquestes característiques, en una via per la que diàriament circulen mig milió de vehicles i mig milió de vianants, és d’extrema complexitat. La creació de l’Oficina Municipal que dibuixarà el pla, formada per tres arquitectes municipals sota la direcció tècnica de l’arquitecte en cap de l’Ajuntament i el Tinent d’Alcalde d’Urbanisme, reflexa el caràcter extraordinari i simbòlic d’aquesta reforma, que segurament no començarà a materialitzar-se fins al pròxim mandat. Al setembre de 2009 el FAD mantenia una reunió amb tots ells per tal de poder opinar amb criteri i rigor sobre el tema.
Són nombrosos els aspectes a tenir en compte en aquest entramat urbà, ja que la importància d’aquesta via obliga no només a repensar la Diagonal, sinó també el model de mobilitat de la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, l’aposta de l’ajuntament per reduir l’espai viari destinat al vehicle privat de la Diagonal (lògica si tenim en compte que només un 15% dels desplaçaments privats dels barcelonins per l’interior de la ciutat es fan amb cotxe privat), s’haurà de compensar oferint alternatives i mesures complementàries, relacionades sobretot amb una millora i una major oferta de transport públic. Així, la decisió d’unir les dues línies de tramvia no pot anar en detriment de la connexió mar-muntanya en una trama ortogonal on la Diagonal es converteix en un element de fricció. Altres elements de la reforma com són l’arbrat, la necessitat o no d’aparcaments a la zona, l’estat del subsòl, la necessitat d’un carril bici segregat de l’ús peatonal, l’eixamplament de voreres pels vianants, la qualitat de l’espai públic, etc, contribueixen també a fer més complex el debat.
Un altre dels aspectes rellevants de la reforma, més enllà del pla estrictament urbanístic, és el singular procés de participació ciutadana que ha impulsat l’ajuntament: una consulta popular, prevista per la primavera de 2010, en la qual els ciutadans empadronats a Barcelona majors de 16 anys podran votar entre dos projectes definitius presentats per l’Oficina Municipal. Aquests dos projectes ja hauran incorporat i valorat les aportacions de tots aquells ciutadans, associacions o entitats interessades a participar. Ara bé, aquesta consulta popular, que pot constituir un precedent important en matèria de participació ciutadana i de democràcia directa a la ciutat de Barcelona, no serà vinculant.
És en aquest context que el FAD decideix tractar una qüestió tant rellevant com la reforma d’una de les vies més importants de Barcelona. El tema s’aborda des de la seva doble perspectiva (urbanística i de procés participatiu) i a l’espera que l’ajuntament presenti les propostes definitives concretes que hauran de sotmetre’s a la consulta popular. Com sempre, anirem sumant veus d’experts en la matèria, d’entitats implicades i de l’administració per tal de confrontar diferents maneres de concebre aquesta reforma d’importància transcendental per Barcelona.
Editorial. COPYLEFT VS. COPYRIGHT. Debat sobre la propietat intel·lectual
juny 16, 2009 Publicat per editor , trackbackAmb aquest debat pretenem enfrontar dos models de protecció de la propietat intel·lectual i, en conseqüència, de distribuir i compartir la informació: el Copyright i el Copyleft.
Tots estem familiaritzats amb el terme Copyright o amb la seva traducció a la nostra legislació, els drets d’autor. Fins fa relativament poc aquest era l’únic model que regulava la propietat intel·lectual, un model que des d’alguns sectors comença a ser qüestionat per la seva excessiva rigidesa, que fa que en alguns casos no s’adapti a les possibilitats tecnològiques actuals, i per l’excessiu allargament del període de protecció d’una obra, que ha passat de 14 anys després de la protecció de la mateixa a 70 anys després de la mort del seu autor. Així, el que en un principi sorgeix per a protegir als autors avui pot constituir un obstacle a la lliure creació.
Davant d’aquesta realitat, doncs, sorgeix el Copyleft, terme que comença a utilitzar-se amb la popularització del software lliure però que avui dia és aplicable a l’art, la cultura, la ciència i, en definitiva, a qualsevol tipus de producció creativa. El Copyleft es basa també en els drets d’autor però com a mitjà per subvertir les restriccions imposades tradicionalment pel Copyright sobre la distribució i modificació de les obres protegides i amb la condició que el treball derivat es mantingui sota el mateix règim de drets d’autor que l’original, que és el que es coneix amb el nom d’efecte víric.
La idea que hi ha darrere el model Copyleft és oferir al propi creador una alternativa sobre la manera de llicenciar la seva obra, una manera que aposti per la lliure circulació de la cultura i els sabers i que asseguri que tant aquesta com les seves successives modificacions sempre quedin al domini públic. A més, tal i com argumenten els defensors d’aquest model, el Copyleft constitueix també una alternativa a les empreses de gestió de drets, com per exemple l’SGAE, que s’enriqueixen fiscalitzant la creació d’altres. De fet, el que es comença a perfilar és la oportunitat d’obtenir beneficis, econòmics o d’altres, sense necessitat d’aquests intermediaris.
Per tal d’articular aquestes i altres qüestions han sorgit un seguit de llicències Copyleft que permeten a l’autor decidir sota quines condicions vol difondre la seva obra. Des del FAD ens hem volgut posicionar a favor d’aquest model des de l’inici del projecte FAD. Xarxes d’Opinió, és per això que, tal com podeu veure al final d’aquesta pàgina, aquest està sota una llicència Creative Commons.
Per últim, deixar constància que el fet que aquests dos models siguin oposats no significa que siguin excloents, tal i com argumenten nombrosos creadors que aposten per la convivència entre aquests. De fet, des d’alguns sectors es reivindica el dret de l’autor a llicenciar algunes de les seves obres amb Copyright sense que això impossibiliti llicenciar-ne d’altres mitjançant el Copyleft. Totes aquestes qüestions són tractades, amb màxim rigor, en aquesta taula d’opinió.
Editorial. GAUDÍ EN ALERTA ROJA. El debat sobre les intervencions en l’obra de Gaudí
febrer 16, 2009 Publicat per editor , trackbackDes del Foment de les Arts i el Disseny, com a entitat sensibilitzada en la conservació del patrimoni arquitectònic, compartim la preocupació davant d’algunes intervencions realitzades sobre l’obra d’Antoni Gaudí. És en aquesta línia que el passat 10 de juliol de 2008 el FAD feia públic el Manifest Gaudí en Alerta Roja (http://www.fadweb.org/manifestgaudienalertaroja/) que exigeix la paralització de les intervencions en diverses obres de l’arquitecte i artista català o fins i tot, en alguns casos, la demolició d’alguns elements afegits que afebleixen el sentit original de la seva obra.
També en aquest sentit el passat 3 de desembre de 2008 el FAD organitzava un debat obert al públic al voltant de les intervencions en l’obra de Gaudí, especialment pel que fa a la Colònia Güell i a la Sagrada Família. En aquest debat, crític i rigorós a pesar de la postura no amagada del FAD, hi van intervenir una vintena de notables professionals, entre els quals hi havia arquitectes, urbanistes, artistes, poetes, cineastes, enginyers, historiadors, crítics d’art i responsables de l’administració. Les restauracions i rehabilitacions totalment qüestionables com les que s’han dut a terme a la Cripta de la Colònia Güell i al Palau Güell; la continuació de les obres de la Sagrada Família o les intrusions descabellades com l’ampliació que es va autoritzar a l’edifici contigu a la Casa Batlló i que va vulnerar el seu espai de protecció de manera flagrant, són alguns dels desencerts comesos en l’obra de Gaudí que es van posar de manifest en aquesta cita. Però més enllà de qüestions purament arquitectòniques també es va criticar el model turístic de Barcelona, que posa l’ull sobre l’obra gaudiniana de forma gairebé exclusiva i sembla oblidar la gran diversitat cultural de la ciutat, i la dificultat d’accés a obres de l’arquitecte que sempre havien estat públiques i gratuïtes. De la mateixa manera es va qüestionar la potestat d’acabar una obra inacabada com la de Gaudí i es va preguntar d’on surt el finançament per portar a terme unes obres tan costoses.
Aquestes qüestions, però també de noves, apareixen en aquesta taula d’opinió que incorpora les intervencions del mencionat debat però també n’anirà sumant d’altres igualment rellevants. En aquest sentit des de FAD. Xarxes d’Opinió tenim la intenció d’anar a buscar aquelles veus que tot i estar convidades al mencionat debat no van assistir-hi així com d’altres professionals amb capacitat de crear opinió. Des del FAD volem contribuir així a despertar la consciència ciutadana i de les institucions corresponents cap a aquesta problemàtica.
Editorial. PALAU DE LA MÚSICA
desembre 15, 2008 Publicat per editor , trackbackL’entorn del Palau de la Música de Barcelona pot veure’s afectat pel projecte de construcció d’un hotel de luxe que afectaria als edificis 13 bis, 15 i 17 del carrer Sant Pere més Alt i a la capella i instal·lacions de l’escola La Salle. Aquesta intervenció, iniciativa de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, no només significaria la descatalogació de dos edificis històrics sinó també la modificació del Pla General Metropolità atès que l’hotel es vol fer en un sòl qualificat d’equipament docent.
La Fundació Orfeó Català argumenta que aquest projecte, respectuós des del punt de vista històrico-arquitectònic, donarà una major rellevància al Palau de la Música donant més visibilitat al conjunt escultòric de la cantonada afectada, crearà una nova plaça pel barri, renovarà i millorarà les instal·lacions escolars afectades i crearà 97 noves places d’aparcament que quedaran soterrades sota l’hotel. A més, justifica la construcció d’aquest últim per fer front a les necessitats del Palau de la Música.
Alguns veïns i experts, en canvi, denuncien l’impacte visual de l’hotel que restarà importància al Palau i neguen que la major visibilitat sigui beneficiosa pel conjunt escultòric de Miquel Blai, doncs argumenten que és la visió cinematogràfica, de procés, i no la perspectiva la que li dona força. Afirmen també que la suposada plaça que es crearà, de només 39 m2, serà un lloc de serveis per a la recepció de l’hotel i que la suposada millora de les instal·lacions escolars significarà la pèrdua d’espai, llum, ventilació i altres valors que en determinen la qualitat. També posen de manifest que l’aparcament provocarà un augment de trànsit en una àrea ja congestionada, critiquen la necessitat d’un hotel en una zona on n’està ple i denuncien un conveni entre Ajuntament, Generalitat i Fundació Orfeó Català pel qual el sector públic cedeix gratuïtament l’aprofitament dels edificis afectats a aquesta última entitat.
La Regidoria de Ciutat Vella, per la seva banda, ha engegat un procés participatiu per arbitrar entre aquestes dues postures, però, de moment, només ha aconseguit que les dues associacions de veïns implicades abandonin aquest procés per l’establiment d’invariables, fets que no es sotmeten a la participació ciutadana com per exemple la construcció de l’hotel.
Totes aquestes qüestions es recullen aquí a FAD. Xarxes d’Opinió. Però més enllà d’aquestes se n’obren algunes com: quines limitacions imposen els edificis protegits a l’hora de projectar nous equipaments o infraestructures? Quin és el paper de la ciutadania en els processos de transformació de la ciutat? Quina representativitat de barri tenen les associacions de veïns, de comerciants o de pares afectades? És legítim que existeixin invariables en un procés de participació?
Editorial. INFRAHABITATGE. Del barraquisme al barraquisme invisible
juliol 9, 2008 Publicat per editor , trackbackDesprés de tractar en profunditat el cas de l’habitatge, analitzant tan aspectes socials, normatius, mediambientals com de participació, trobem necessari seguir en la mateixa línia i abordar ara l’altra cara de la moneda: el fenomen de l’infrahabitatge, la resposta possibilista directe d’un nombre cada cop major de població davant la impossibilitat d’accedir a una llar digne. I ho fem, a més, amb la col·laboració del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, arrel de l’exposició Barraques. La ciutat informal, una retrospectiva sobre el fenomen del barraquisme a Barcelona que constitueix el nostre passat més immediat.
Des de principis de segle XX fins als 90 les barraques, situades als marges de la ciutat, eren construccions de superfícies reduïdes realitzades amb material de desfeta, sense els serveis mínims, no exemptes d’especulació i sempre amenaçades per la por a l’enderroc a causa de la seva mala imatge per a la ciutat. La solució que la ciutat va donar a aquest fenomen van ser els polígons de blocs d’habitatges, realitzats amb urgència especulativa, sovint amb greus patologies constructives i mal connectats a la ciutat. Avui en dia, mentre que alguns han millorat la seva precària situació, sobretot gràcies a les reivindicacions d’aquells que els habiten, molts d’altres continuen en un context d’aïllament i degradació i, sobretot, aglutinant a sectors de la població tant homogenis que posen en dubte el que s’han anomenat les teories del social mix.
A més, avui en dia la impossibilitat de construir barraques als entorns de la ciutat obliga a aquells que no disposen d’un habitatge a instal·lar-se de manera transitòria en petits assentaments que van canviant d’ubicació a mesura que els cossos policials els foragiten o, en la majoria de caos, a amagar-se aprofitant els intersticis que la pròpia ciutat ja té: ocupació de terrats, d’edificis buits o mig enderrocats, sobreocupació de pisos, pensions i locals comercials, etc.
Reprenent el fil allí on l’exposició Barraques. La ciutat informal el deixa, Xarxes d’Opinió reflexiona, a través de les seves veus, sobre l’infrahabitatge avui, donant compte de la diversitat de situacions d’aquest tipus, malauradament tan presents a la nostra societat. Es tracta de generar debat al voltant d’aquesta problemàtica, entendre quines són les seves causes i apuntar possibles mesures per millorar la situació d’aquells que la pateixen, essent plenament conscients que quan ens referim a l’infrahabitatge no només estem parlant d’habitatges, és a dir, d’urbanisme, sinó també de persones, això és, de polítiques socials. Entenem doncs que no es pot destriar aquest fenomen dels processos de precarietat i de les noves formes de pobresa cada cop més presents en la nostra societat. Les dades indiquen que les dificultats de les persones amb pocs recursos per accedir a un habitatge s’accentua cada vegada més. Les causes estan molt clares: la inexistència d’una veritable política d’integració, la precarietat laboral o el progressiu augment de situacions amb risc de marginació no necessàriament associades a la immigració. El perfil de la pobresa avui també és el d’una dona gran que viu sola i amb una pensió insuficient, el d’una persona separada o divorciada, amb una proporció molt elevada de dones amb nens a càrrec, el d’una família atrapada per la hipoteca desmesurada, etc.
Editorial. HABITATGE. HABITAR MILLOR
gener 14, 2008 Publicat per editor , trackbackDes del projecte Habitar Millor, el FAD ha firmat un conveni amb les administracions públiques per a construir a Cerdanyola del Vallès un barri residencial que introdueixi en la seva realització elements nous adaptats a les actuals exigències socials, tecnològiques i ambientals, de tal forma que pugui esdevenir un barri pilot per al desenvolupament d’altres barris d’iniciativa pública i privada.
En el marc d’aquest projecte s’han organitzat una sèrie de sessions de treball multidisciplinars, sobre diferents entrades de la problemàtica de l’habitatge, en les quals hi han participat, entre d’altres, responsables polítics, arquitectes, economistes, antropòlegs, sociòlegs, politòlegs i experts en participació ciutadana. Moltes d’aquestes intervencions, però també d’altres, són les que doten de contingut aquest cas.
Evidentment, un projecte com FAD. Xarxes d’Opinió no podia deixar d’abordar un cas com el de l’habitatge, que ha esdevingut un dels principals temes de preocupació ciutadana. La distància cada com més gran entre el preu d’aquest, regit massa sovint per l’especulació immobiliària, i els salaris d’una capa de població cada cop major fan qüestionar la seva definició com a dret. Més enllà d’aquesta greu situació, trobem el caràcter excessivament definitori de la normativa en matèria d’habitatge, així com aspectes participatius, tecnològics i mediambientals, tots ells abordats aquí.
Editorial. BARCELONETA. Polèmiques sobre la seva reforma
juliol 4, 2007 Publicat per editor , trackbackArran del Pla General Municipal per impulsar la rehabilitació del barri de la Barceloneta, s’ha generat un intens debat centrat sobretot en la instal·lació d’ascensors que suposaria la desaparició per planta d’un dels anomenats quarts de casa. Des de l’administració s’insisteix en que l’objectiu d’aquesta reforma és garantir que el barri sigui habitable i accessible per una població envellida i es donen garanties de que tots els afectats seran reallotjats al mateix barri. També es prometen ajudes econòmiques per dur a terme les reformes i mesures per evitar que els propietaris repercuteixin el cost d’aquestes sobre el lloguer dels arrendataris.
Alguns sectors veïnals, però, mostren certa desconfiança pel que fa al reallotjament dels afectats i expressen els seus temors en relació a com pot afectar un augment dels lloguers com a conseqüència de les noves prestacions d’accés en un barri de població envellida amb pensions i rendes baixes. Denuncien que el pla aprovat no respecta el patrimoni històric del barri i que crea confrontació entre els propis veïns al deixar en mans d’aquests la desició d’instal·lar ascensors mitjançant un sistema de majories a cada bloc.
Editorial. IES BARRI BESÒS. Una altra promesa incomplerta?
maig 21, 2007 Publicat per editor , trackbackDesprés de quinze anys de reivindicacions i de moltes promeses electorals per part de l’administració els veïns del Barri Besòs han aconseguit finalment que es construeixi una biblioteca i una sala d’actes a l’IES Barri Besòs. Aquests equipaments, actualment construïts, constitueixen un patrimoni arquitectònic i social de tot el barri, compartit amb tots aquells que decideixen utilitzar-lo. La paradoxa, però, apareix quan una vegada construïts aquests equipaments les administracions públiques no els doten del més elemental: ni mobiliari, ni equips, ni personal. Sembla com si els departaments d’Educació i Cultura (Generalitat), el Consorci de Biblioteques (Diputació de Barcelona) i l’Ajuntament de Barcelona no tinguessin la voluntat de que aquests equipaments comencin a funcionar i donin així els fruits per als quals van ser pensats i construïts.
Com s’explica aquest fet? Es tracta d’una qüestió de premeditació i perversitat? De simple incompetència?
Editorial. ESPAIS CREATIUS. El sistema vs. l’espontaneïtat cultural
desembre 23, 2006 Tags: Editorial. Publicat per editor , trackbackEl cas de La Makabra ha estat el més “sonat” d’un degoteig de tancaments d’espais de creació que ha tingut lloc en els darrers anys, cas que ha derivat en una intensa campanya de desprestigi del fenomen okupa, feta per l’Administració i alguns mèdia, basada en la seva criminalització i associació a moviments violents.
Però més enllà d’aquest cas, el tancament constant d’espais creatius independentment dels seu règim d’ocupació donen a intuir una manca de sensibilitat política i certa deixadesa per part de l’Administració que sembla convertir-se en còmplice del procés especulatiu enlloc d’apostar per polítiques que facilitin l’existència d’aquests espais tan necessaris.
Temes com el fenomen de la ocupació, l’especulació immobiliària, la gestió dels espais de creació, la política cultural o la política urbanística són qüestions clau d’aquesta problemàtica, qüestions que s’aborden en aquest debat.
Editorial. AVE. Qui decideix a Barcelona?
juliol 19, 2006 Tags: Editorial. Publicat per editor , trackbackEscoltar els ciutadans suposaria conèixer millor la realitat quotidiana de la ciutat, però, tot i els gestos (oficines i regidors responsables de la participació ciutadana), la presa de decisions és molt rígida i la participació es circumscriu als terminis oficials d’al·legacions. Sense una autèntica participació cívica no podem parlar veritablement de democràcia. Actualment no paren de sortir plataformes reivindicatives que, encara que no sempre amb la mateixa base i justificació (ens referim al NIMBY), evidencien que, en general, la política no respon a les necessitats dels ciutadans i, per tant, les decisions preses no són les adequades. De manera conscient o inconscient, el que aquests moviments reclamen és una veritable planificació territorial i sectorial.
Editorial. Incivisme. Mà esquerra o mà dura?
octubre 20, 2005 Tags: Editorial. Publicat per editor , trackbackLa falta de civisme al carrer i la degradació de l’espai públic de Barcelona han sigut objecte d’un intens debat durant els darrers mesos als mitjans de comunicació. Els àmbits d’actuació per resoldre el problema són nombrosos, des del model turístic de ciutat, la immigració, la marginalitat o el nomadisme urbà, als serveis de neteja de l’Ajuntament o l’actuació policial.
Els diferents partits polítics i agents socials han volgut donar el seu parer respecte a la solució del problema, un parer que, en general, tendeix cap a dues postures: més mà esquerra, amb un recolzament de polítiques socials, o més mà dura i normatives més estrictes per acabar amb el creixent falta de civisme que s’escampa per alguns barris de la ciutat.
Editorial. CAN RICART, ciutat i patrimoni
octubre 1, 2005 Tags: Editorial. Publicat per editor , trackbackEl debat generat a l’entorn de Can Ricart representa un cas paradigmàtic sobre com fer compatible la conservació del patrimoni amb l’expansió i progressió de la ciutat. O més concretament, sobre com fer compatible aquest llegat històric amb els processos de transformació que està vivint un barri com el del Poblenou. En aquesta discussió apareixen temes més específics.
Quin és el valor propi de can Ricart, l’arquitectònic o l’estratègic? Quin és el seu veritable encaix amb el projecte del 22@? Quina és la força que els moviments ciutadans poden tenir davant dels poders públics i immobiliaris? Es tracta d’un tema complex que, a parer nostre, requereix ser tractat des de totes les derivacions i en una mateixa taula: les municipals, veïnals, arquitectòniques, econòmiques o patrimonials, per posar de manifest les diferents postures i els efectes que aquesta transformació pot tenir en el futur de la ciutat.
